Visita matinera al camp de l’AESE, un equip clarament superior en físic i alçada.

Des del primer moment ja s’intuïa que patiríem amb els rebots, no només en jugada, sinó també després dels tirs lliures. Tot i aquesta superioritat, el BAM no ha perdut mai la cara al partit, que ha estat ple d’alternances al marcador i amb diferències mai superiors als vuit punts per cap dels dos equips.

Tots els quarts han tingut un patró similar, gairebé calcat: durant els primers nou minuts, els nostres nois, com formiguetes, anaven treballant i sumant punts fins a situar-se per davant. Però en l’últim minut, en un vist i no vist, l’equip local capgirava el marcador.

El cas més flagrant d’aquest guió s’ha viscut a l’últim quart: a poc més d’un minut del final, el marcador ens somreia d’orella a orella amb una gran victòria (63-71). Però, beneïts per la seva patrona Santa Eulàlia amb un encert espectacular, i empesos pels nostres nervis i algunes pèrdues inoportunes, l’AESE ha aconseguit empatar i forçar la pròrroga. Una vegada més, recordant-nos que en el bàsquet, en un minut pot passar absolutament de tot. 71-71 i a jugar cinc minuts més.

L’AESE ha afrontat la pròrroga amb tota la confiança del món, conscient que havia ressuscitat un partit que feia un minut tenia perdut. I de seguida ho ha fet notar: una cistella de dos i un triple per començar han pesat com una llosa. Com dirien ara, ells estaven en el seu «prime» i nosaltres estàvem a -1000 d’»aura». Tot i això, els nostres nois no s’han rendit. De nou, com formiguetes, han anat retallant distàncies fins a situar-se a només un punt (80-79) a pocs segons del final. Però un últim triple dels locals ha acabat amb qualsevol esperança. Final d’un partit vibrant, d’aquells que, tot i la derrota, fan afició: 83-79.

La sensació inicial ha estat de decepció, ràbia i dolor per un partit que fa més gust de derrota pròpia que de victòria rival. El partit s’ha escapat pels últims minuts de cada quart, però no podem oblidar els altres 36 minuts, plens de bon bàsquet i esforç col·lectiu.

Aquests minuts són els que ens fan somiar i creure que, ei, aquí no hem vingut a perdre de poc, sinó a competir cada partit fins al final.

I TU I TU, BAM!